Els infants que es perden al bosc

En aquest nou escrit em vé de gust fer una mica d’història, de la meva història.

Fa força anys, quan encara es comprava en pesetes, quan encara el desconcert i la incertessa em tenien el cor encongit, vaig trobar un petit llibre, tòpic ja, conegut per a molts, però que des del meu punt de vista continua d’actualitat. I encara més si parlem des dels sentiments, des del cor de tots, afectats, familiars, professionals, mestres o gent del carrer. Les reflexions del llibre em van servir molt per apropar-me a tots aquells que es perden al bosc. I sempre han estat una font d’inspiració per a mi.

Per sobre dels diferents diagnòstics, per sobre de diferències entre persones, tractaments, profesionals, etc., hi ha alguna cosa més tendra i més propera.

Espero que l’autor vegi en les breus cites del seu llibre un homenatge. Us a les ofereixo amb amor.

“Quan un infant va a l'escola, és com si fos portat al bosc, lluny de casa seva. Hi ha infants que s'omplen les butxaques de pedretes blanques, i les tiren a terra, de manera que saben retrobar el camí de casa, fins i tot de nit, amb la claror de la lluna. Però n’hi ha que no aconsegueixen de fer provisió de pedretes, i deixen engrunes de pà sec com a senyal per a tornar a casa. És un rastre molt fràgil i les formigues l’esborren: els infants es perden al bosc i ja no saben tornar a casa.

L'escola és com un bosc en el qual alguns saben trobar el propi camí, saben llegir-lo i saben orientar-se: passen el dia al bosc, es complauen a descobrir-lo, coneixent-ne les bestioles i els arbres, i aconsegueixen de relacionar tot això amb el senyal i la memòria que els torna a casa. Són amos d'un territori perquè son amos dels senyals per reconèixer-lo i relacionar-lo […]

D’altres passen la jornada al bosc i també aprenen moltes coses […] però al final del dia també han conegut la por de no saber-se orientar, de no saber trobar el camí de casa. Potser han aprés moltes coses, però les obliden perquè no saben relacionar-les amb el senyal i la memòria del camí de casa: el bosc esdevé el lloc paurós on es perden, sense reconèixer els propis rastres, sempre s’hi senten estranys i rebutjats. […]

Els infants que s’han perdut, no saben tornar a casa i tampoc no saben tirar endavant, perquè cada passa que fan és per a perdre’s una mica més […]

No tenen camí, perquè no saben llegir els signes que poden constituir un camí o un senderol: estan comdemnats a vagabundejar sense espai i sense temps, i poden preferir d’estar tancats en una gàbia.[…]”

Crec que és un relat magnífic: ens sap transmetre els sentiment d’aquestos nens/nois/persones perduts i perdudes.

Després vindran les diferents maneras d’ajudar-lo per tal que trobi un camí. El primer gran pas per a una DIVERSITAT REAL de la Societat és accedir-hi amb el cor. 

Carme Muntané

Ref. Bibliogràfica

Andrea Canevaro, Els infants que es perden al bosc, Eumo Editorial, Vic, 1990.